Yurok, California

YurokEls Yurok són una tribu aborigen de l’Amèrica del Nord, el nom de la qual procedeix de yuruk “riu avall”, però que s’anomenava a si mateixa Olekwo’, “persona”. Parlen la llengua yurok i actualment són unes 5.800 persones.

 
Viuen al llarg del riu Klamath i antigament també a la costa del Pacífic. Els seus poblats eren petites agrupacions de cases independents que pertanyien a nuclis familiars. Fou interessant de saber que disposaven de cases específiques per a les dones menstruants. Al cap portaven una banda coberta amb plomes de gall, coronada amb budells de cérvol. L’assentament de la seva economia era la pesca del salmó i la collita de fruits i llavors. La seva riquesa era avaluada en cinturons de petxines, talles d’obsidiana, cabelleres de plomes de picot i pells de cérvol albí. La religió preuava l’esforç individual per a obtenir mercès sobrenaturals, especialment mitjançant rituals purificadors i ritus per al benestar públic. El poder espiritual de guarir malalties era ben bé un reialme femení que atorgava a les dones alhora prestigi i riqueses.

La tribu era tinguda per la més desenvolupada del nord de Califòrnia; les restes arqueològiques fan esment de que ja hi vivien al 1300. Es varen mantenir aïllats dels blancs fins ben bé entrat el segle XIX, tot i que formaven part de l’Imperi Espanyol, i des de 1821 de la República de Mèxic, però mai no se’ls va molestar. Des de 1848, van passar a formar part dels Estats Units d’Amèrica i des del 1849 de l’estat de Califòrnia, però cap contacte amb els blancs va ser efectiu fins 1870, doncs al seu territori no hi havia or. Això no obstant, patiren una epidèmia de verola el 1850. Cinc anys més tard se’ls va assignar una reserva i el 1988 s’aprovà l’Hoopa-Yurok Settlement Act que dividia llurs terres.

Feia temps que una remor deia que a Califòrnia un poble indi intentava recuperar la seva ancestral cultura i algunes dones tornaven a fer-se el tatuatge facial sota el mentó, propi dels seus avantpassats. La temptació era seductora i vaig prendre l’avió rumb a EEUU.

Quant vaig arribar a la petita ciutat d‘Eureka, ja molt a prop de la reserva yurok, ens vam aturar en una benzinera. Estava distreta quan, tot just pel costat del cotxe, va passar una dona jove que no em va ni mirar. Tot d’una el meu cor s’encengué: portava el mentó tatuat. Accelerada, surto del cotxe per explicar l’esdeveniment al meu fill Gerard, que estava fent benzina (ell era el meu traductor). Tot va ser en va, la veu no em sortia! sota l’esguard sorprès d’en Gerard, vaig anar corrents a trobar la dona. Potser mai he estat tan impulsiva, m’atanso sempre amb exquisidesa sense envair la intimitat de la gent, però aquella vegada no va ser així. La vaig abraçar tot fent-l´hi entendre la raó de la meva alegria. Ho entengué ràpidament: era el seu tatuatge allò que em fascinava. I ens explicà amb tendresa que es deia Anneli i tenia 30 anys.
Feia dos anys que juntament amb dotze dones més havia pres aquesta decisió valenta de retrobar, per mitjà del tatuatge, la seva identitat perduda. I va ser gràcies a un tatuador de la Polinèsia que vingué expressament convidat per l’esdeveniment. Volien un treball fet a mà, enmig del silenci, només embolcallades en aquells moments singulars e irrepetibles pels càntics i l’energia dels seus avis. A la seva família feia anys que ja sen havia perdut la tradició ni tan sols la seva àvia en portava. Al poble només quedaven dues dones molt grans que encara eren portadores de la cultura del tatuatge. Ens va explicar emocionada que dia rere dia, quan es veu al mirall aquelles ratlles tatuades la fan feliç, li parlen del seu poble, i li donen força per estimar-l´ho i ajudar-l´ho una mica més cada dia. També portava dos braçalets, un a cada braç, tatuats amb motius tradicionals Yurok.

Antigament, però, eren les dones xamans les encarregades de transmetre i fer el tatuatge; s’organitzava una cerimònia en un lloc especialment preparat per aquest esdeveniment, on les nenes s’hi recloïen sis i deu dies. Havien de fer un dejuni-neteja i preparar-se pel dolor i la seva nova vida de compromís amb el poble i amb la nova família que constituirien molt aviat. Com sempre, l’edat oscil·lava entre 12 i 14 anys, quan la nena es feia dona. Les classes altes gaudien d’una responsabilitat més gran, eren les més tatuades i es podien permetre una festa a la que també convidaven altres nenes de la mateixa edat, qui també eren llavors tatuades. L’eina pel cas era l’obsidiana, una pedra negra brillant, tallada i esmolada molt prima, emprada també com a arma. No n´hi havia d´obsidiana al seu territori, però l’obtenien mitjançant l’intercanvi amb altres tribus; la tinta era feta del sutge d’escorces d’arbre o d’arrels i la barrejaven amb médul.la de cérvol per tenir una textura més fluida, adequada per penetrar en la pell.

Yurok

Els homes no es tatuaven la cara, en canvi, duien alguns tatuatges al cos, però amb un tarannà més iniciàtic i desordenat. Llevat d’això, per a mi, hi havia un valuós i estrany tatuatge: eren unes petites ratlles o punts al braç, entre el colze i l’espatlla, com a forma de mesurar. La seva moneda era un crustaci de mar blanc, en forma de tub, d’uns cinc centímetres, els més valuosos eren els mes llargs i els portaven en forma de collar, de manera que una família quan més en tenia més alta esdevenia llur posició social. Quan eren emprats com moneda de pagament, els enfilaven, aguantaven el fil amb els dits de la seva pròpia mà i l’estiraven fins a les marques tatuades, així sabien quant valien els crustacis comprats o venuts en els seus intercanvis… força interesant!

Però una dona em captivà, la Bertha, de 62 anys, encarregada de preparar i fumar els salmons i repartir-los cada dia entre els necessitats del poble, doncs hi havia homes grans afectats per l’alcohol i les malalties. Superar la vida “salvatge” dels seus avantpassats enmig de la naturalesa ha estat prou difícil; ara resideixen al costat de preses on és impossible que els salmons remuntin el seu camí de segles. Ara tot és ben diferent i no tothom hi pot fer front. A més, la Bertha mena un casal ample i bonic al costat del riu, la casa del poble, ens diu. El seu tatuatge, de tots els que he vist, és el mes gran i del que n’està molt orgullosa amb les seves ratlles gruixudes i potents. L’amplada de les ratlles assenyala el respecte i la importància que gaudeix dins la tribu. Quan s´és jove, es comença per línies primes i, si es guanya consideració amb el pas del temps, el tatuatge s’estén i pren potència com el que porta la Bertha.

També les tribus karuk, hupa, tlowa, shasta, chulula, yuju (potser me’n oblido d’alguna) són dins d’aquest procés de recuperació; totes porten tatuatges al mentó amb línies primes o gruixudes i de vegades acompanyades per punts. Gairebé els hi comença dins la boca passant per damunt dels llavis; em recorda molt els que porten les dones maoris de Nova Zelanda.

Durant la meva estada, un altre grup de dones es disposava a tatuar-se el mentó. Tan de bo els seus somnis esdevinguin realitat . . . una abraçada ben forta a totes elles, tan compromeses amb el seu poble!

Yurok