Rapanui (Illa de Pasqua) és una illa que pertany a l’estat de Xile i està ubicada en al Pacífic Sud, a més de 3.500 km de la costa Xilena. Aquesta petita illa té una forma gairebé triangular. Les seves dimensions són aproximadament 26.5 km de llargada per 12.5 km d’amplada amb una superfície de 163.6 km² sent totalment volcànica. La seva població és de 3.790 habitants, concentrats principalment en l’únic poble Hanga Roa. En el seu idioma autòcton, l’illa abans era coneguda com “te pito o te henua”, que significava: el mèlic del mon.
El poble rapanui descendeix dels primers pobladors provinents de la Polinèsia. La seva societat era governada per l’ariki, la seva descendència es creia d’origen diví. Estava dividida en tribus amb classes ben estratificades. Cada poble ocupava una zona, sempre amb franja costera. En el litoral establien els centres religiosos, polítics i cerimonials com Anakena, Akahanga i adoraven als ancestres gairebé deïficats representats per a prop dels nou-cents moais que es poden trobar per tota l’illa.
S’estima que la població de Rapanui va patir una gran crisis social atribuïda a principalment a dos factors: l´excés de població i la devastació de l’ecosistema entre els segles XVI i XVIII. La tala dels boscos i la sobreexplotació agrícola van disminuir la producció de cultius, fets que els van impedir de construir balses per la pesca en alta mar i aconseguir llenya per el foc. Cal afegir-hi també l’esgotament dels recursos marins costaners i dels ous de les aus marines que niaven a l’illa, tot plegat va desembocar en un estat de guerra entre les diferents tribus.
Segons la tradició, va esclatar una guerra civil amb l’aixecament dels Hanau Momoko (orelles curtes), el poble comú, contra la classe dominant, els Hanau Eepe (orelles llargues, portaven grans i pesats pírcings), amb la consegüent destrucció dels altars cerimonials i l’abandó de les pedreres en les quals tallaven els moais. Els nadius llavors van començar a viure en coves per defensar-se dels atacs i alguns estudis semblen indicar que es va arribar, fins i tot, al canibalisme per poder sobreviure.
Al 1804 l’illa va patir un dels primers raptes d’illencs. La tripulació del vaixell nord-americà Nancy va segrestar a dotze homes i a deu dones matant a tothom que van intentar impedir-ho. Passats uns dies de viatge la tripulació va deslligar els presoners que, desesperats, es van llençar al mar. Del 1862 fins al 1863 uns vint vaixells esclavistes, de diverses nacionalitats, van arribar a l’illa i es van emportar prop de 1400 habitants per treballar com esclaus a les hisendes de Perú i les explotacions de guano a la costa de Tarapacà i les illes de Chincha.
Entre els esclavitzats es trobava l’últim rei de l’illa. El consegüent extermini de la classe sacerdotal va significar una enorme pèrdua; entre altres coses, l’única escriptura de la Polinèsia rongo-rongo va quedar inexplicada, de tal manera que encara en els nostres dies segueix sent indesxifrable.
Molt pocs illencs van aconseguir sobreviure a l’esclavitud. Passats uns anys, tot i que massa tard, van ser retornats a l’illa. La majoria dels nouvinguts eren portadors de verola i d´altres malalties que van delmar encara més la seva població.
Cap el 1864 els missioners evangelitzadors van reestructurar aquesta societat basant-se en models cristians, la qual cosa va tenir nefastes conseqüències per al poble pasqüens. Va desaparèixer el seu llenguatge cerimonial i part dels elements principals de la cultura rapanui. El 1877 només quedaven a l’illa 110 habitants nadius. El 1888 Xile establiria la seva sobirania sobre l’illa obligant als seus habitants a treballar en les explotacions ramaderes i agrícoles, provocant també d’aquesta manera la desaparició dels seus mètodes de pesca artesanal, clau de la seva subsistència en el passat.
Els nadius van seguir tancats a la illa desposseïts de les seves terres i sense drets de ciutadania fins al 1966.
Sobre el tatuatge en Rapanui, ja podem trobar escrits de navegants, missioners i científics a partir del segle XVIII. Tots coincideixen que la població anava abundantment tatuada, tant els homes com les dones. Els grans tatuatges van ser abandonats probablement poc abans de l’arribada dels primers missioners al 1864. Hi ha informació que parla d´un tal Kahumea, de la tribu miru, que era maori takona, és a dir, expert en aquest art i que també va acabar sent transportat com esclau pels peruans, al costat del rei Maurata.
Us puc ben bé assegurar que Rapanui és un del llocs més espectaculars i màgics del planeta, sacseja sentiments de manera esfereïdora, et sents, t’hi trobes en una illa perduda en mig la grandària de l’oceà Pacífic.
Durant gairebé dos mesos vaig viure a la casa de Julio Hotu. Ens havíem conegut a Barcelona en un concert a la basílica de Santa María del Pi, on ell era un dels músics d’un grup de música de Rapanui. De seguida em cridà l’atenció el seu tatuatge al coll, una reproducció exacte de les poques il·lustracions que es conserven de tatuatges d’aquelles terres. Va ser fàcil parlar amb ell i ràpidament va sorgir una gran simpatia. L’endemà ja el tenia al meu estudi: li vaig tatuar un lotus al canell i, a canvi, em lliurà un petit amulet de pedra que ell mateix havia tallat. Aprofitant l’avinentesa va convidar-me a casa seva. Al cap de dos anys vaig arribar a Rapanui. Quin somni!
El primer dia em vaig apropar al mar de matinada. Eixia el sol, i sobre una pedra, com un déu tot dret i d’esquena, era allà, davant meu. El blau del mar retallava la seva silueta humana, gairebé despullat, cabell llarg i negre, cames lleugerament separades i tenses, la pell tota ella bruna, lluent, coberta amb bells tatuatges que els meus ulls recorrien infatigables, dibuixos geomètrics amb grans zones negres. El seu cos posseïa la força de la natura, de l’home, de la bellesa. Era un Déu.
Cada cop més els habitants han anat recuperant el costum del tatuatge, sobretot el jovent. Cal pensar que l’illa gairebé restà deshabitada i que foren religiosos les primeres persones que els “ajudaren”, tanmateix costa poc d’imaginar el rebuig d’aquesta pràctica amb la imposició de la nova religió catòlica.
Els tatuatges que més em van fascinar van ser els relacionats amb la seva pròpia iconografia. Molt simple, de línies força clares i harmòniques, com la cara de make make, un manu, un rona, alguns símbols de la seva escriptura encara indesxifrable. Gairebé no hi havia coloració, no hi havia ni els matisos grisencs. Els tatuatges els realitzen amb màquina. Alguns també fan tatuatges realistes ben lluny de les seus trets culturals. El meu estudi de tatuar va acabar sent la cuina de la casa d’en Julio. Complicat, entre plats i menjar, però ben cert, cada dia improvisaven un insòlit estudi on vaig tatuar en Julio i la seva família. Un gran gaudi.
També vaig poder donar una conferència sobre els orígens del tatuatge a la petita biblioteca d’Hanga Roa.
Vaig aprendre i vaig créixer molt, tot caminant per l’illa fins a l’esgotament. Vaig nedar al costat de peixos de mil colors, llegir sota l’ombra dels moais amb el vent i el soroll del mar, constant i eixordador, picant les roques. Ara tot resta dins meu, als plecs de la meva pell. Mokomae em gravà a la cama un preciós tatuatge, i així vaig tornar a Barcelona, transformada i feliç.
