Perú

PerúPerú, també anomenat en les seves llengües pròpies quechua i aimara: Piruw. País situat a l’oest d’Amèrica del sud. Per la seva grandària ocupa el lloc número vint en el món en extensió, amb una diversitat biològica i uns recursos minerals dels més grans del planeta. Un país banyat per l’oceà pacífic, on el paisatge s’emmarca en les seves costes, selves i muntanyes, modelant així el caràcter de la seva gent.

La cultura peruana és fruit del mestissatge, des dels aborígens i criolls a espanyols, africans, asiàtics i fins i tot italians. Sobre el mestissatge d’aquest magnífic país, que va ser colonitzat i va estar sota comandament espanyol durant uns 300 anys, parla un dels seus millors escriptors, Mario Vargas Llosa, de la següent manera: “El Perú, com l’Aleph de Borges, és un petit format del món sencer. Quin extraordinari privilegi el d’un país que no té identitat perquè les té totes!”

El meu viatge al Perú va començar a Barcelona, dins del meu estudi del barri de Gràcia. Davant de l’ordinador llegia i rellegia una notícia sorprenent: el descobriment d’una mòmia fascinant la qual la van anomenar La Dama de Cao. La seva tomba mai havia estat saquejada i la noia jeia sobirana al costat dels seus tresors, poderosa amb els seus braços, mans i peus tatuats!!!

Des del primer moment vaig saber que la volia veure, que la necessitava veure… Poder estar al seu costat i sentir-la, resseguir una i altra vegada amb la mirada els seus antics i valuosos tatuatges.

I vaig viatjar a Perú…

Aquest país em va sorprendre molt perquè no esperava trobar tanta riquesa que interconnectés directament la cultura andina amb el món del tatuatge. Les seves mòmies en són un referent important. Curiosament al Perú no momifiquen els seus morts, però l’àrida naturalesa juntament amb l’alta salinitat del sòl permet l’espontània momificació i conservació dels cossos enterrats. D’aquí la gran quantitat de restes humanes tatuades que vaig poder estudiar arreu del país i sobretot, a prop de la costa! És sens dubte, d’un valor immens aquesta gran oportunitat que ens ofereix la natura per la investigació biològica i arqueològica.

De fet, abans de fer aquest viatge desconeixia en gran part l’existència del tatuatge peruà, descobriment que em va sorprendre agradablement i que evidentment, no vaig desaprofitar. Per això, tot i que en un principi havia de ser un viatge llampec per conèixer la Dama de Cao, l’aventura es va transformar en un viatge de gairebé dos mesos.
Això va ser possible gràcies al tarannà i a la càlida rebuda que em van donar els meus amfitrions, un cop vaig posar-me en contacte amb Régulo Franco, antropòleg de la Huaca Cao Viejo on es va descobrir la Dama de Cao, ràpidament em va posar en contacte amb altres antropòlegs i investigadors de tot el país.

La Dama de Cao era una sobirana mochica o moche, d’un poble que va dominar la costa nord del Perú entre els segles III-VIII dC. Va viure fa 1700 anys i aproximadament va morí quan en tenia uns 25, just després d’haver estat embarassada.
Sepultada luxosament, el seu cos va ser cobert de cinabri, un mineral de color vermellós molt tòxic, estretament lligat a la mort, a la sang, a la màgia i a la divinitat, la gran quantitat trobada d’aquest mineral, juntament amb les condicions climàtiques seques i la bona preparació del cos, que estava perfectament embolcallat en fines capes de tela de cotó i sepultat entre gruixudes filades de toves, van permetre la momificació i conservació increïble del cos de la mandatària.
També estava acompanyada de grans tresors: joies, or, armes, ceràmiques i d’altres cossos sacrificats que jeien al seu costat; una fita que només estava a l’abast dels grans governants i de l’aristocràcia guerrera.

La tomba va ser descoberta en la huaca anomenada Cao Viejo al complex arqueològic El Brujo, dins d’una tercera o quarta planta d’una colossal piràmide edificada en una zona desèrtica molt a prop del mar; em va semblar un paisatge superb on només hi ha silenci i vent, un bon indret per descansar per sempre.

Les huacas són unes grans construccions piramidals que em recorden a les piràmides egípcies i eren construïdes com a centre de poder de la seva societat. Però a diferència de les egípcies, a més de ser tombes també eren temples i al voltant d’elles girava tota la cultura i civilització andina pre-inca, de manera que era aquí on es feien sovint tota mena de rituals religiosos, sacrificis humans i també servia com a nucli polític per les decisions de l’estat. A mesura que passaven les generacions, les huacas anaven ampliant-se sobre elles mateixes, com les nines russes matrioskes, que s’apilen una sobre l’altra, fins a arribar a assolir unes dimensions piramidals extraordinàries.

Actualmente la Dama de Cao tiene un museo propio, pero cuando yo fui a visitarla estaba guardada dentro de una pequeña casa frigorífica al lado de la pirámide. Siempre recordare el primer día cuando se abrieron las puertas y… allí estaba ella… no me atrevía a acercarme y lo hice poco a poco con respeto, creía morirme… la tenia a mi lado envuelta con telas, su pelo largo, revuelto pero cuidadosamente peinado formando dos gruesas trenzas y lo mas impresionante de todo: sus brazos, manos y pies tatuados con serpientes, arañas y otros símbolos de diferentes tipologías; todo un mundo que te evoca a hacerte muchas preguntas sin respuesta.Imagitatela viva, una mujer joven de gran poder, una soberana mochica, con sus joyas y vestidos reales y su cuerpo tatuado que la hacían mas temible y poderosa.

És impossible no parlar també del Museu de Tumbas Reales de Sipán, situat a Lambayeque. El Señor de Sipán va ser un antic governant mochica del segle III. La trobada de les tombes reals va marcar l’arqueologia del continent americà perquè, per primera vegada, es va trobar intacte sense petjades de saquejos, un enterrament real d’una civilització peruana anterior als Inques. El taüt de fusta en què es va trobar va ser el primer d’aquestes característiques i va revelar la magnificència i majestuositat d’aquest governant i guerrer. És impresionant la gran quantitat de “narigueras” (piercing del nas) i “orejeras” (piercings d’orelles) pel seu gran tamany i refinament en la seva acurat diseny en or i plata.

Al costat del Señor de Sipán es van trobar restes de vuit persones més, tres dones, quatre homes i un nen petit. Es creu que les dones podrien ser concubines reals, mentre que les restes masculines han estat interpretades com a caps militars o guardians (un d’ells amb els peus amputats). A més, es van trobar també restes animals: dos llames i un gos.

Els sacrificis humans o ofrenes de sang, rituals que comentàvem amb anterioritat, es realitzaven de manera habitual en les huacas i responien a una de les característiques de la cultura mochica. Al costat de les mòmies reials es trobaven moltes vegades enterrats nadons, guerrers o servents, que eren sacrificats per acompanyar a l’aristocràcia real en el seu últim viatge: el viatge a l’Inframón.

També durant les campanyes bèl·liques s’intentava no donar sempre mort directament a l’enemic, sinó que se’l feia presoner per sacrificar-lo més tard com ofrena als seus déus o per fer-lo participar en lluites o jocs on sempre el final era el mateix la mort. Tota aquesta posada en escena tan summament teatral responia gairebé sempre a qüestions religioses.

Tot el conjunt arqueològic de Sipán és magnífic, gràcies sobretot al bon estat en què es van trobar totes les restes funeràries, a resguard dels huaqueros, els lladres dels morts.

Els huaqueros són els “voltors” de les restes dels seus avantpassats. Persones sense gaires recursos i potser sense millor sortida per sobreviure que aquesta: cercar tombes i espoliar-les. Evidentment, aquesta activitat no està permesa pel govern però és difícil de controlar en aquestes grans extincions de terreny d’aquest país.
La veritat és que tenia molta curiositat per saber qui eren, com treballaven i com es movien per aquell terreny inhòspit. Vam presentar-me un parell de persones per poder parlar i saber com actuaven i em van convidar-me a acompanyar-los en una de les seves jornades d’exploració.

No m’hi vaig poder resistir i els vaig acompanyar per una zona remota de Chiclayo, un paratge tant idíl·lic com desèrtic al costat del mar.
La manera de treballar d’aquests “exploradors de la mort” és prou senzilla. Van caminant i examinant el terreny amb l’ajuda d’un pal allargat de ferro que els permet anar “palpant” i enfonsant al terra, esbrinant així on es troben les tombes.

Una vegada creuen que estan sobre el lloc correcte i abans de començar a excavar, es posen de genolls amb respecte i resen unes oracions que no vaig conèixer, després prenen un fort licor i l’escupen al terra a on també hi enterren alguns cigars; tot era molt estrany, respecte i destrucció.
Després de tot aquest ritual comencen a excavar durament, arribant a fer grans forats de dos metros de profunditat per un metro i mig d’amplada. Ja us podeu imaginar la gran quantitat d’energia que es respira, barrejada amb pols, suor i nerviosisme; durant hores van treballant en aquest afer clandestí, realitzat al mig del no-res, rodejats de sorra i mort.

Per tots costat hi ha excavacions d’altres huaqueros amb restes de teles, ossos, cranis a mig enterrar i cabells llargs que volen al vent aquí i allà i t’embolcallen com en un somni de mort, realment sinistre, una sensació estranyament inquietant…
Cada vegada que esbotzaven un dels fardos se’m partia el cor, anaven a la recerca de qualsevol objecte que poguessis vendre, Que dur que va ser.
Els huaqueros em van explicar sobre una maledicció que els afectava com a càstig per desenterrar els cossos dels seus avantpassats, era una forta malaltia que a vegades pagaven inclús amb la mort.

I es que exhumà mòmies no està exent de risc, aquests cossos momificats, una vegada son desenterrats desprenen una pols tòxica que al ser inhalada de manera regular pels huaqueros acaba per ser letal.

Una altra parada imprescindible va ser Cerro Sechin, a prop de la ciutat de Chimbote. Aquest és un dels temples més importants del Perú, tant per la seva antiguitat com per la seva bellesa. Un monument que s’aixeca en un paratge singular, a pocs quilòmetres de la costa i construït amb grans pedres esculpides que ens ensenyen sobretot, rostres i cossos amb dibuixos geomètrics que interpreto com a escarificacions o tatuatges que duien els avantpassats waris o huaris en la seva pell.
La Wari va ser una civilització que va créixer ràpidament entre els segles VII i XI dC. (durant gairebé 400 anys). La ciutat més important durant aquest període va ser Huari. Va tractar-se d’una cultura que es va desenvolupar ràpidament gràcies en part, al seu caràcter obertament militar. Per expandir-se amb èxit, van desenvolupar una agricultura, ramaderia, arquitectura i planificació urbanística molt avançada per la seva època, així com també el desenvolupament de l’art, sobretot el de la ceràmica.
Aquest poble se’l coneixia com l’imperi dels tatuats. El tatuatge tenia un ús jeràrquic en l’organització de la societat: només els personatges d’alt rang podien portar-los en els seus rostres i cossos, reforçant així la seva autoritat i superioritat social.
Continuava el meu viatge amb una conferencia sobre el tatuatge en el Museu Arqueològic Regional de Huacho a 150 km de Lima. En aquesta zona central de la costa peruana, va predominar la cultura Chincay (cultura post-Wari).

Una vegada acabada la conferencia, vaig visitar el museu i vaig tenir l’agradable sorpresa de veure gran quantitat de mòmies i parts d’elles com braços i cames. Això si que va ser un gran descobriment! Estaven plenes de tatuatges i jo sense saber-ho ningú m’havia parlar d’aquest tresor, era increïblement fascinant! Hores mirant-les de d’alt a baix. Eren tatuatges geomètrics els que mes m’apassionen.
A partir d’aquell dia visitava tots els museus que podia i sempre m’anava feliç, petit o gran si hi havia mòmies hi havia algun tatuatge.

Historia de dues noies sacerdotesses
Ja a Lima. A la capital peruana vaig poder visitar la casa-estudi d’un investigador brillant en Guillermo Cock. En aquells moments estava estudiant dues mòmies que havien trobat feia poc a la zona de Puruchuco, prop de Lima.

Eren dues noies joves, Cock calculava que havien viscut abans del 1542, i que tenien una edat d’entre 18-20 anys. Encara conservaven una llarga cabellera i anaven mig embolcallades per teles. Ràpidament em va mostrar els seus braços i dits on es podien apreciar uns petits tatuatges geomètrics típics d’aquesta zona del país. Aquestes formes i dibuixos es poden també trobats en els teixits i ceràmiques.

Em va explicar que les seves investigacions el portaven a inquietants conclusions sobre la vida i mort de les dues noies. Una dura història. Pels seus tatuatges va arribar a la conclusió que eren sacerdotesses, cosa que les situava dins la classe social alta. En el moment de l’arribada dels espanyols devien tenir entre 6 i 10 anys i el seu món privilegiat, igual que el de cents de nenes, es va esfondrar. Deurien passar sota tutela i al servei de sacerdots catòlics: batejades, menyspreades i tractades amb tota seguretat com esclaves. En el moment de la seva mort patien un fort estat de desnutrició i estaven plenes de polls. Cock assegura que si haguessis viscut pocs mesos més haurien perdut totes les dents degut a la forta carència d’aliments i per la brutícia en que estaven sotmeses a viure.

Com a curiositat m’explicà també que havien estat enterrades dues vegades. El primer enterrament fou fet en posició horitzontal com a cristianes i segurament i d’amagat, van ser enterrades novament com es feia en la seva antiga tradició, verticalment, és a dir de peu. Juntament amb elles la segona vegada s’hi van enterrar també alguns nadons perquè les sacerdotesses els poguessin acompanyar i guiar en el seu viatge final, ja que se’ls suposava aquest poder màgic.

Guillermo Cock també tenia sota estudi una tercera mòmia i em digué que no portava tatuatges; però després de tot el que havia descobert als museus ja us podeu imaginar que vaig demanar-li poder inspeccionar-la amb més deteniment, després de tot el que havia vist i descobert… I sorpresa! En una cantonada de la seva cama dreta entreveig el que sembla ser un petit tatuatge geomètric. Em vaig sentir immensament feliç. Estava davant la meva confirmació absoluta que aquell era un país de tatuatges.

De Lima a Cuzco, a uns 1000 Kilòmetres de distància aproximadament. Aquesta va ser la gran capital Inca on es va assentar aquesta civilització durant aproximadament 90 anys (1438-1533), quant van començar a tenir una sèrie de discrepàncies internes que van acabar per dividir al país.
La causa va ser per la confrontació per la successió al tro Inca entre els fills de Huayna Cápac: els germans Huáscar y Atahualpa, que van portar al país a una guerra civil. Atahualpa va vèncer finalment, però la seva victòria va ser del tot efímera per l’arribada dels conqueridors espanyols encapçalats per Pizarro.


Al museu de la ciutat de Cuzco hi ha moltes restes cranials on s’aprecien diferents deformacions i trepanacions força interessants, semblants a les que vaig poder observar durant el meu viatge a Bolívia. De com es realitzaven i el perquè, en parlo extensament en el meu article sobre el país bolivià.

De Cuzco vaig viatjar a ILo, una petita ciutat costanera molt peculiar rodejada pel desert i a tocar de la frontera xilena. Estava interessada en visitar el seu museu i el Centre Mallqui d’investigació, on es presenta la història cultural de la zona especialment la cultura Chiribaya, 800 i 1400 dC. En el seu magnífic centre d’investigació, hi treballa un potent grup d’arqueòlegs els quals em van mostrar i vaig poder estudiar una gran quantitat de restes humans momificats amb tatuatges sempre geomètrics molt ben definits, on podia tornar a percebre el mateix disseny que es repetia a teixits i ceràmiques.

Vaig poder realitzar un bon treball.
Agrair la seva acollida i ajuda a l’antropòleg Malcolm Allison.

I vaig tornar a Barcelona molt feliç del que havia viscut i aprés, ja per sempre enamorada de Perú.

És un país resplendit, meravellós… de gent que sempre dona sense demanar res a canvi. Un viatge ple de misteri de màgia i de tatuatges amb una historia potent que pren la seva forma sota la mirada de les seves huacas, les quals s’aixequen en l’horitzó, vigilants.