Myanmar o Burma (antiga Birmània), situada en ple continent asiàtic i enmig de dues civilitzacions mil.lenàries la Xina i l’Índia. Amb una extensió de 678.500 km2 i amb una població de 48 milions d’habitants. El 90% de la població practica el budisme, que està molt present en totes les formes de la vida birmana: la música, les construccions religioses, els monuments, els colors, etc.
Burma té per lema “La felicitat es troba en una vida harmoniosament disciplinada”. I això es respira amb facilitat en aquest racó del sud-est asiàtic. Aquest país intenta sortir d’una profunda crisi social a causa de la pobresa i la dura repressió que durant anys han hagut de suportar, sobretot, algunes de les minories ètniques birmanes com els Karen, a les quals vaig poder visitar durant el meu viatge. Actualment i des de fa poc més de dos anys, la situació ha millorat, però encara podem trobar moltes tensions entre el govern central birmà i alguns d’aquests pobles que lluiten per defensar la seva cultura pròpia.
Burma és espiritualitat, amor, bellesa, màgia…
País de dones vives, fortes, morenes, guapes…
País d’interminables fileres humanes de monjos budistes, ordenats i pausats, tots ells correctament vestits amb les seves túniques ataronjades i els caps rodons i rapats…
País inundat per centenars de temples, molt bells…
País de tatuatges únics, poderosos i sempre espirituals…
Vaig arribar amb avió a Rangun, al sud del país. Als pocs dies em vaig traslladar a Mandalay, ciutat situada a la zona central del país i que em serviria d’eix per als meus desplaçaments. El meu viatge em portaria molt més al nord, per camins de remotes zones rurals a la recerca de fascinants tatuatges tradicionals. Si pronuncies el nom de Mandalay suaument i amb els ulls tancats ja perceps com de màgica és aquesta ciutat. En els seus carrers, places, temples… els homes llueixen grans tatuatges birmans. Són d’una sola peça, comencen a la cintura i acaben just després dels genolls; em recorden unes mitges brodades plenes de medallons. A vegades porten petits tatuatges als braços i al pit: noms, frases, i molt comú era la figura del tigre, animal de poder.
Vaig continuar el meu viatge més cap al nord a través de petits pobles fins arribar a Thipaw, on la meva il·lusió era poder trobar i conèixer a un llegendari guerrer Shan. En el poble de Thipaw em va sorprendre la gran quantitat de tatuatges que portaven la gent jove, principalment d’escriptura, frases i noms que s’entrecreuaven amb els altres, produint una interessant barreja de geometria i cal·ligrafia. Eren petits desitjos, precs o agraïments escrits en llengua pali o sànscrit.
Un dels motius que van provocar el meu viatge fins a Burma va ser precisament el meu interès per conèixer aquests invencibles guerrers, dels que ja pocs queden en vida. Utilitzaven el tatuatge com a protecció, com si d’una cuirassa d’acer es tractés, cobrint el seu cos de tatuatge negre. Acompanyada d’un guia i un remer ens vam remuntar riu amunt, buscant el mític guerrer.
I el vam trobar!
En l’interior d’una petita i fosca cabana ens esperava qui molts anys enrere havia estat un jove guerrer, tot orgullós dels seus tatuatges i molt content del nostre interès per la seva història. No podia ser mes feliç. Vaig poder acariciar la seva armadura de “metall”, la seva pell negra. . .
Vivia amb la seva filla qui ens va explicar que el seu pare, d’uns 90 anys, el seu avi i tots els seus avantpassats, havien estat guerrers invencibles gràcies al tatuatge que els cobria el cos. Recorda que li van explicar que sobre els 14 o 15 anys s´iniciava el tatuatge, considerat un ritual màgic símbol del pas de jove a home-guerrer. Es començava pels braços i després es baixava per la resta del cos, deixant sense tatuar només la cara, les mans i els peus.
La realització d’aquests tatuatges era molt laboriosa i lenta, punt per punt, sense un espai en blanc, només negre sòlid. L’instrument que utilitzaven per tatuar era de metall i finalitzava en forma d’agulla gruixuda. Aquests guerrers són, encara avui, homes molt venerats per la comunitat i mostren amb orgull el seu tatuatge-cuirassa, signe de força i poder.
Única i fascinant la meva trobada amb els Shan. A partir d’aquí, i a mesura que avançava el meu viatge, em vaig adonar que en altres poblats també trobava homes amb petites zones tatuades negres-compactes similars als Shan, reminiscència de la seva importància. Aquestes persones també creien que amb aquests tatuatges el seu cos es trobava més ben protegit davant l’adversitat i que els defensava de les picades de les serps, de les armes blanques, etc.
Després de visitar aquest guerrer Shan, em vaig proposar arribar a conèixer a una dona Chin o “dona blava”.
Per aconseguir-ho havia d’arribar a Chin State, una província de Myanmar que havia estat tancada al turisme durant molts anys, i que ara s’ha obert fa només deu mesos al turisme! Però aquells dies el territori estava tancat. A Myanmar això és una cosa molt comú. Hi ha determinats estats o divisions territorials en les que els estrangers no ens hi podem moure lliurement, províncies senceres tancades als ulls dels estranys. El motiu oficial és que són zones “no segures”, tant per assumptes polítics com per temes naturals. Per visitar-les necessitaves obtenir un permís especial. Després d´uns 12 dies o més de intentar-ho, només vam aconseguir que ens deixessin entrar en aquest territori a canvi d’una suma elevada de diners i amb transport i guies de l’estat. No era això el que jo desitjava.
En el camí cap Chin State, no vaig poder evitar parar-me a la majestuosa Bagan, una àrida regió on s’aixequen, un darrere l’altre, centenars de temples budistes que il·luminen una interminable plana, l’espectacle és increïble.
Entens cada cop més el tatuatge dins de la cultura birmana en veure dins dels temples com les seves imatges porten, pintats o esculpits, els tatuatges tradicionals birmans.
Un cop vaig sortir de la màgica Bagan, la meva tàctica per aconseguir arribar a conèixer una “dona blava” va consistir a anar-me acostant, a poc a poc, cap els límits d’aquest territori prohibit dels Chin. Finalment vaig aconseguir trobar a una d’aquestes dones. Contactar-hi va ser una de les sensacions més boniques que recordo d’aquest viatge. Estava amb tota la família, em van fer entrar a la casa, em van donar de menjar. . . Tots parlaven i reien, i allò es va convertir ràpidament en una festa.
Amb la mirada les dues ens vam reconèixer com a dones tatuades i això sempre és preciós i inexplicable.
La petita població es deia Kyok, i la dona Thang Hleg, d’uns 50 anys. Ella és una de les anomenades “dones blaves” per el seu tatuatge tradicional a la cara. El seu rostre és de color blau!
Dona blava de Myanmar
Completament tatuada per milers de punts fins i tot a sobre les parpelles. Als 10 o 11 anys és quan se’ls fa el seu primer i únic tatuatge. El xaman del poble és l’encarregat de realitzar el tatuatge, primer provoquen una ferida a la pell per després escampar i refregar per sobre un tint negre que no netejaran i deixaran assecar durant uns dies. Passat aquest temps, netegen la cara de la nena per eliminar el tint sobrant, de manera que la resta de la tinta s’haurà introduït a través de les ferides a la pell i al cicatritzar, deixaran un color blavós per sempre.
Thang Hleg és l’última dona tatuada de la seva família. La seva mare i l’àvia portaven el tatuatge però les seves germanes petites i les seves filles ja no el llueixen. Em fa notar que està molt orgullosa de portar-lo, perquè denota a quin poble pertany. És una tradició que es va perdent a causa, sobretot, de la persecució i la repressió que han patit durant molts anys ètnies com la seva. Cal recordar que aquest tatuatge va ser prohibit, pel règim socialista birmà en la dècada de 1960, data que marca la gradual desaparició d’aquest ritus, sobretot després del pas dels missioners cristians per convertir a les comunitats animistes.
Canvi de rumb i em dirigeixo al llac Inle a la recerca d’un carismàtic tatuador. Reuneixo informació sobre aquest home, que viu a Nyaung Swe (Yawnghwe), ciutat situada a la vora del llac. Es tracta d’un tatuador-astròleg, una mena de xaman que té els seus propis ritus ancestrals a través dels quals entén i practica el tatuatge des d’una perspectiva tan única com especial. La gent acudeix a la recerca de la seva saviesa, la qual és transmesa de pares a fills.
Aquests savis, experts en l’estudi de les estrelles, procedeixen amb un ritual absolutament increïble, propi d’un mag que busca conjurar la màgia dels elements per portar-la fins a la pell dels seus visitants. La cerimònia del tatuatge comença amb uns petits paperets on aquest escriu el seu nom i el de la persona que va a tatuar, i tot seguit, els crema. Els dibuixos i escrits que tatuarà són el resultat de la carta astral que realitza exprés per a cada persona, com també el dia i l’hora exacta per fer el tatuatge, la seva ubicació en el cos, el material en que esta fabricat l’instrument per tatuar i també el curiós nat que va muntat sobre l’eina. La tinta és molt important li vaig preguntar diverses vegades com l’elaborava i al final va acabar per ensenyar un dels seus secrets més ben guardats. Apassionant!! Va treure un petit cistell de palla amb cura i molta delicadesa, i va anar traient petits paquetets que els desembolcallava lentament un per un, m’explicava amb veu baixa alguns dels ingredients que utilitzava per a les seves tan cuidades “receptes”: purpurina, pols d’or, carbonet, encens, dents de porc, petits animalons dissecats, (vaig reconèixer sargantanes assecades)…
Per poder fer una barreja fluïda utilitza la bilis de diferents peixos. M’explica que això aporta la “màgia de la protecció” i després, quan ja té tota la mixtura acabada la introdueix dins d’una canya de bambú que enterra durant un mes aproximadament.
En la seva petita i humil cabana també em va mostrar un gran tresor: el seu llibre de tatuatges, una mena de “llibre mestre” amb dibuixos, per a mi estranys però fascinants, no podies deixar de mirar-los, com si tinguessin un poder hipnòtic. Fets a mà i a dos colors: vermell i negre, i acompanyats d’escriptura pali. Les pàgines del llibre tenien forma d’acordió i unes boniques tapes dures. Anteriorment, en un petit poble prop de Thipaw, havia trobat un altre tatuador, que no era astròleg, però que també posseïa un imponent llibre molt semblant a aquest.
Abans he esmentat que la seva eina de tatuar posseïa un nat. Vull explicar-vos dels nats que són petites figuretes religioses o cerimonials, a les que veneren i cuiden com als seus propis fills i a les que, constantment, presenten ofrenes. Aquests astròlegs tatuadors són, de fet, els únics que fan servir els nats per tatuar, els quals encaixen en la part superior del seu instrument i que seleccionen acuradament. L’eina de tatuar (feta en or, plata o ferro) està formada doncs per 3 elements: l’agulla, el mànec i el nat.
Prop del llac Inle es troba l’estat de Kayah, el “país de les dones girafa” o les padaung, el seu nom en birmà, qualificatiu que detesten. Pertanyen a l’ètnia Kayan (o Karen), un dels molts grups ètnics que viuen en aquesta zona que fa frontera amb Tailàndia. És en l’actualitat, també un territori prohibit per als turistes, pel que vaig haver d’acceptar que hauria de buscar una altra vegada entre els pobles veïns.
Les vaig trobar. Els seus colls alts les fan semblar arrogants i fins i tot distants. I és que el conjunt d’anells de llautó en espiral que porten al voltant del coll, braços o cames les fa adoptar una imatge altiva. Res més lluny de la realitat, són dones senzilles però si molt coquetes, que sempre que poden fan servir molts accessoris com arracades, mocadors de colors, flors ….
Aquesta és una pràctica que la inicien ja des de ben petites, aproximadament als 5 anys, i que consisteix en anar pressionant a poc a poc la clavícula mitjançant l’addició d’anells, fent que sembli que tenen el coll més llarg. El nombre màxim d’anells que poden portar és de 25, i poden arribar a un pes de fins a 8 quilos.
Aquestes dones em van explicar una mica com era el sistema que seguien:
– Amb 9 anys: arriben als 14 anells.
- Amb 14 anys: arriben ja als 19 anells.
– Amb 19 anys: es posen anells més gruixuts mantenint el nombre aconseguit.
– Amb 24 anys: Es posen 6 anells extres a la part inferior del coll, però aquests són mòbils, al contrari que els que porten fins llavors que són rígids. La funció que tenen aquests últims ja no és la de seguir amb el procés d’estirament del coll, sinó que serveixen per reforçar encara més la imatge del coll llarg.
Cap d’elles no es va queixar en cap moment d’aquests anells ni dels seus efectes, però a mesura que passava temps conversant-hi, m’anava adonant que tenien certes limitacions. Al girar el cap havien de rotar tot el cos, moviments lents, no poden doblegar el coll per la qual cosa els és difícil veure per on caminen i també vaig observar que algunes tenien petites ferides a les zones que envoltava el coll i a les espatlles, que tapaven amb compte amb alguns mocadors. Elles no veuen aquesta pràctica com un signe d’esclavitud o de dominació, sinó que la preserven com un signe de bellesa i d’identitat.
Aquestes dones són autèntiques padaung, nascudes i criades en territori birmà a diferència de les dones que “s’exposen” en alguns llocs del nord de Tailàndia, que fugien de les polítiques repressives del govern central, trobant en territori Tailandès una sortida fàcil i propera. Un cop aquí, van estar certament desprotegides, i van passar d’un govern repressiu a un altre d´abusiu, que les utilitzava com a reclam turístic sent pràcticament “exposades” com a mercaderies.
Aquesta és una història recurrent, que es repeteix en altres ètniques d’altres països on també són reprimides les seves pràctiques tribals, fins que els seus governants entenen que és més productiva la seva explotació turística que la seva repressió totalitària.
Em dol tant en el cor.
Myanmar, em va entrar molt profundament per no sortir mai més, van ser dos mesos viscuts minut a minut, respirant curiositats, aprenent-ne tant d’ells.
Tornaré.