Hainan, és una petita illa del sud-est de la Xina, té una extensió de 34.000 quilòmetres quadrats i una població de més de vuit milions de persones. La religió majoritària és el Budisme, seguida de l’Islam i del cristianisme.
Contràriament al que la gent pensa sobre Xina, no és en absolut un país de tatuatges. Dins de la seva immensitat, tant geogràfica com cultural, és el país amb més habitants del planeta 1.306.313.800, hi ha però alguns llocs remots on se’n poden trobar. Un n´és la província de Yunan i l´altre l’illa de Hainan, a la resta del país hi trobem només algunes petites coses aïllades. Especialment destacables els escrits en els que es parla del tatuatge de càstig, consistia en fer unes marques geomètriques, a la cara o als braços, que senyalaven a perpetuïtat als delinqüents, fent -los així fàcilment reconeguts entre la gent.
I . . tot llegint un llibre del 1976, comprat en un antiquari a París: Tatouages et tatoués de William Caruchet, vaig descobrir en el capítol: L’apport des grands voyages maritimes, l´illa de Hainan. Parlen d’aquesta petita illa i dels preciosos tattoos que hi fan, n´hi ha de flors, de papallones, d’insectes i remarquen que estaven tatuats amb gran delicadesa. Es clar que això ho deia l’historiador xines Ma Tien-lin que va viure el segle XII, però a partir d’aquesta crònica la meva curiositat és va despertar. Quins tatuatges hi havien ara a l’illa de Hainan?
Motxilla, novio i avió aquesta va ser la combinació.
El primer que vaig fer en arribar a Hainan va ser procurar-me dos intèrprets. No només per el meu desconeixement del xinés, sinó també perquè les persones amb les que m’interessava contactar només parlaven Li. D´aquesta manera, la comunicació anava del Li al xinés mandarí, i d´aquest darrer a l´anglès per acabar al català. Amb els meus intèrprets i fent servir diferents medis de transport: autobusos locals, cotxes de lloguer, ciclomotors, cames, vam emprendre un fascinant viatge cap a l´interior de l´illa per estrets i serpentejants camins. Mai no vaig perdre l’esperança de poder veure els últims tatuatges!.
El meu primer contacte va ser a Wuzhi Shan, una petita ciutat, situada en el centre sud de l´illa, concretament una dona Li relativament jove amb clars tatuatges al rostre, de suggerents línies geomètriques que s´entrellaçaven dibuixant estranys laberints. La trobada va ser apassionant. Les dues, visiblement emocionades, vàrem parlar llargament a casa seva, molt sorpresa per el meu gran interès i admiració per els seus tatuatges. Actualment, a l´illa es menystenen obertament els tatuatges tradicionals, son considerats quelcom lleig i més aviat propis de pobles subdesenvolupats. És per això que aquella dona en veure´s afalagada per allò que habitualment només despertava que menyspreu, es va sentir agradablement sorpresa.
Vaig continuar el meu viatge en direcció Ledong on majoritàriament hi viuen els Ha. En aquells encisadors poblats amb les dones assegudes davant de les portes de les seves cabanes i envoltades de nens jugant esvalotats, vaig trobar dones tatuades, totes de més de 70 anys. Va ser molt interessant veure-les i sobre tot poder-hi xerrar, si bé al principi em miraven amb certa desconfiança, ja que desconeixien que era jo i que volia. Els vaig explicar com vaig poder que estava molt interessada en els seus tatuatges, però al principi sempre n´obtenia la mateixa resposta: els amagaven i feien com si això del tatuatges no anés amb elles, ben aviat vaig descobrir la millor manera de guanyar-me la seva complicitat. Les seves mirades més aviat esquerpes i fugisseres canviaven completament quan els mostrava el tors i veien el gran tatuatge que s´estenia per la meva esquena, veien l´orgull amb que mostrava la meva pell, s’il·luminaven les seves mirades, no només era curiositat, era com si en un instant tota la injustícia patida al llarg dels anys, menystenint els seus tatuatges s’hagués esmicolat com per art de màgia. Més tard els vaig mostrar els tatuatges que porto a les cames, i sense deixar de mirar-me als ulls i amb un somriure gairebé infantil es van arremangar els pantalons i uns increïbles i nítids dibuixos geomètrics van aparèixer abraçant-los completament les cames.
No van posar cap impediment a que les fotografiés, ans el contrari, m´atreviria a dir que gaudien amb els clics de la càmera apuntant cap els seus cossos. Poc a poc em van anar mostrant la seves esquenes i pits; tot els seus tatuatges.
Continuant el meu viatge cap al cor de Hainan, direcció Baisha, vaig anar visitant diferents poblets de la regió, un rere l´altre i sempre succeïa el mateix. Passada poca estona d´iniciar converses amb els grups de dones tatuades, es creava una rotllana d´espectadors al voltant nostre, que conforme anava passant l´estona anava creixent fins arrasar com un remolí a tots els habitants del poblat. Les trobades era molt boniques, entre somriures totes acabàvem competint per mostrar aquella part del cos tatuada més amagada i secreta. Semblava que, per primer cop, la gent d´aquell lloc prengués consciencia dels tatuatges de les àvies. I no només conscients de la seva existència sinó també del seu valor. Cada poble per petit que fos es diferenciava subtilment dels altres per el disseny del tatuatge, aquelles marques formaven part de la seva identitat.
La persona encarregada de realitzar els tatuatges era sempre una dona. Podia ser de la mateixa família o bé una especialista del poblat a la que es compensaria per el seu treball, per exemple donant-li una gallina. En la vida tradicional dels Li, les joves es tatuaven mes o menys entre els 9 i els 18 anys. No hi havia una època especial per fer-se els tatuatges, però algunes dates, especialment la de l’aniversari de naixement, eren considerades tabú per aquesta activitat. Normalment, es començava per la cara i després es continuava per la resta del cos, evidentment, es necessitaven varies sessions. La tradició estipulava que a la finalització del tatuatge s´havia de dur a terme una celebració, una petita festa en la que famílies i amics hi eren convidats. La festa constituïa clarament el punt i final de un ritus de pas que senyalitzava que l’adolescent tatuada podia ser ja considerada adulta i per tant, preparada per l´aparellament i la maternitat.
La pràctica del tatuatge va començar a declinar cap a la primera meitat dels segle XX, i de fet jo mateixa ho vaig poder constatar, en veure com les germanes petites d´algunes de les dones grans ja no portaven tatuatges. El poderós estat xinés comunista, va reprimir, fins i tot amb càstigs, aquestes manifestacions per considerar-les retrògrades i símbol de pertinença i diferenciació. A Hainan, doncs, ja sigui per por a les autoritats o per el lògic afebliment de les pràctiques tradicionals davant els avenços del mon modern, els tatuatges van deixar completament de fer-se.
Podem afirmar que al Hainan tradicional, no s´entenia una dona sense tatuatge, era no només important per la vida sinó també per la mort. Una dona no podia retrobar-se amb els seus avantpassats sense tatuatge, seria com presentar-se despullada i per tant no seria reconeguda ni acceptada per els seus ancestres i esdevindria un esperit errant. És per això que si moria una jove sense haver pogut ser tatuada, la tatuaven un cop morta.
El tatuatge dels Li va des de les galtes al mentó, pel davant i pel darrera del coll, amb unes línies que baixen de manera agosarada fregant els mugrons fins a tocar del melic. Les línies fines recorren així mateix els braços des del colze fins al canell de la mà, continuant per els dits, també s´esplaien per les cames fins els turmells. Són dibuixos d’elegant geometria, de línies rectes o corbes, en ocasions paral·leles, i sempre mostrant un agradable harmonia. Mai en la meva vida havia pogut apreciar uns dibuixos tant purament geomètrics, nets i potents.
La tinta era sempre negra. Elaborada a base de negre de fum i d´altres ingredients, s´aplicava a la pell mitjançant diferent tècniques. Primer es marcava el dibuix amb un fil impregnat de tinta, segurament per aconseguir línies rectes. La més senzilla consistia en introduir la tinta sota la epidermis amb punxades fetes de manera molt regular amb les espines d´un arbust que, em van mostrar, i que encara n´hi ha per tota l´illa. Un altre procediment habitual era el de fer petites ferides a la pell mitjançant un instrument fet amb pues de bambú molt esmolades i que amb petits cops feien entrar la tinta, una manera molt semblant a com es tatua a la Polinèsia.
La tinta era sempre negra. Elaborada a base de negre fum i altres ingredients, s’aplicava a la pell mitjançant diferents tècniques. Es marcava primer el dibuix amb un fil impregnat de tinta, segurament per aconseguir línies rectes. La més senzilla d’elles consistia a introduir la tinta sota l’epidermis a través de punxades efectuats de manera molt regular amb les espines d’un matoll que em van mostrar i que creix, encara avui, per tota l’illa. En un altre dels procediments habituals s’infligien petites ferides a la pell mitjançant un instrument fet amb pues de bambú molt esmolades i amb petits cops una manera molt semblant a com es tatua a la Polinèsia.
Aquestes dones grans, no recorden possiblement molts dels detalls del procés de tatuar, si recorden però i amb molta vivesa el record del dolor. Quan veien i tocaven els meus tatuatges, frunzien els llavis i el front en un clar signe de dolor i reconeixement. El dolor no té res d´agradable però sovint forma part inseparable de proves i ritus de pas que impliquen superació personal. I així és com tot sovint és vist el dolor en el tatuatge, fins i tot entre els joves de la nostra societat moderna.
A la vella Hainan, el tatuatge constituïa una marca característica de la procedència ètnica de la persona que el lluïa. D´aquesta manera s´afegia a les altres marques identificatives com podien ser la indumentària tradicional, els pentinats o les pesades arracades que les dones portaven a les orelles, el pes dels cèrcols de fins a dos quilos, produïa dilatacions en els lòbuls de les orelles, que podien arribar a ser de fins a tres centímetres. Durant la meva estada, vaig poder observar moltes dones grans que duien els lòbuls dilatats, tot i que ja no lluïen les velles arracades.
Aquesta petita illa va experimentar un canvi radical després de la revolució comunista a Xina. Les directrius polítiques van fer abandonar la indumentària tradicional dels diferents grups ètnics que la poblaven, els pentinats, el costum de portar grosses arracades i la pràctica del tatuatge. Les dones originàriament duien la faldilla molt curta i, com que probablement no va agradar gaire al govern, van ser obligades a cosir-les per el mig convertint-les així en uns més púdics shorts. Després, aquesta improvisada peça de vestir va sent progressivament substituïda per els pantalons d´un trist to gris i blavós tan generalitzat per tot el país.
Avui el tatuatge ha caigut en l´oblit. Les dones grans a les que he entrevistat s´han sorprès del meu interès en els seus tatuatges. Moltes ja no recorden el perquè del tatuatge i repeteixen mecànicament el que diuen les més joves, allò que algun cop les autoritats els hi van fer creure per desistir d´aquest tipus de pràctiques: ” Que els antics Li feien els tatuatges per enlletgir a les dones joves i evitar així que fossin raptades”. Quin disbarat!
Actualment també es parla de recuperar les velles tradicions veiem un retorn als teixits tradicionals, a la música a les danses. Però hi ha símbols d´identificació que son més difícils o gairebé impossibles de rescatar, com és el cas dels seus tatuatges.
La marca en la pell és de per vida, i avui la vida a Hainan és definitivament diferent a la que va ser dècades enrera.