Estat de la Unió Índia, situat a la costa del mar d’Aràbia, a l’oest del país. Té frontera amb Pakistan al nord-oest i limita amb l’estat de Rajastàn al nord. La seva capital és la ciutat de Gandhinagar. El clima és principalment sec. Té una superfície total de 196.000 km² i 60.383.629 habitants.
A l’estat de Gujarat coexisteixen diverses religions: hinduisme, islamisme, budisme, cristianisme, zoroastrisme i amb el major nombre de població el jainisme.
Vaig anar a l’encontre del fascinant poble rabari, un poble nòmada situat al estat més occidental de l’Índia. Està distribuït en 32 tribus que travessen els deserts del Kutch i a vegades del Rajasthan. Els homes duen petits tatuatges, mentre que per a les seves dones el tatuatge és una part essencial en la manera d’entendre la vida.
Són les dones més altives i guapes que he vist mai. La seva mirada és penetrant, els seus ulls negres emmarcats pel khôl et miren mantenint l’esguard orgullós, les espatlles rectes, com preguntant, què vols, què hi fas aquí?
Els seus vestits són preciosos, de textures diferents i plens de colors, porten arracades de formes peculiars o grosses dilatacions amb cèrcols de fines filigranes, d’or o plata, també collarets i molts braçalets; em cridà l’atenció un gran i preciós braçalet-esclava sobre el colze, era d’ivori, fet de la banya d’un elefant gran africà, era el dot valuós que rebia la dona al casar-se. Però l’ivori ja és impossible de comprar i les joves l’han substituït per molts braçalets prims de plàstic blanc. Si dissortadament enviduaven, havien de desprendre’s de totes les joies i de la roba de color, la roba passava ha ser tosca i negre. Tristament m’explicaven que la majoria de vegades els hi havien de trencar el braçalet en mil trossos ja que després de 40 ó 50 anys que no se’l havien tret mai era impossible de lliurar-lo . . . que n’havia de ser, de dolorós!
A altres indrets encara vaig veure coses pitjors, centenars de tombes de dones. Tombes venerades de dones que s’havien llançat (o eren llençades) a la foguera del marit mort. Encara sento la punxada dolorosa al pit i ploro. Sí, ben alt perquè el món em senti i senti els crits de les dones mortes per les tradicions.
Els tatuatges apareixen sempre on s’acaba la roba i comença la pell, és potser una protecció? Coll, braços, mans, cames i peus. Moltes duen un petit punt o creu a la galta o sota el llavi, aquest tatuatge els hi fan quan neixen per protegir-les de les malalties. Els grans tatuatges els comencen a partir dels 9 anys i s’acaben abans de casar-se, habitualment quant els pares pacten el casament, és del tot impensable casar-se sense tatuatges: no seria acollida per la nova família i menys encara pel marit. L’assumpte m’interessava i vaig voler pregunta´ls-hi molt clarament si els agradava de portar-los ja que d’alguna manera semblen imposats; totes, amb un somriure als llavis i un estrany moviment de cap van respondre que estaven molt orgulloses dels seus tatuatges, que les feia belles i per molt dolorosos que fossin eren molt desitjats.
Els dibuixos dels seus tatuatges, bàsicament són sanefes fetes amb punts, molt boniques o també dibuixos petits: estrelles, escorpins, gerros i objectes de l’àmbit quotidià com ara el llitet d’un nadó o una ràdio, allò que els és proper. Una de les coses que per mi sempre em resultava curiós era quant al mig del tattoo hi apareix tatuat un rellotge de polsera . . . els hi encanten els nostres rellotges!
Els tatuatges juntament amb els vestits i les joies fan que ràpidament sigui possible de saber a quin poble pertany cada dona: kachhi, dhebaria, vagadiya, sorathi, ahir, jats, harijan. Però sens dubte, per mi, les més interessants son les kachhi amb la seva sola línia de dibuixos al coll, també les dhebariya que en porten tres, i les vagadia amb cinc. Els homes porten pocs tatuatges i són petits: paons, escorpins, noms. Vesteixen de blanc amb un turbant gegantí al cap i una arracada grossa enmig de l’orella amb forma de botó. És força divertit el seu gran bigoti. I és ben curiós, passen mitja vida asseguts o ajaçats al llit, un llit disposat al carrer davant de la porta de casa, talment com una cadira, però és un llit! I, des de allà, anar mirant com se’n va amb languidesa la vida i les seves dones diligents xerrant, tenint cura dels fills, treballant, venent i comprant, fent la seva.
Avui dia el seu tatuador és un home que passa pels pobles amb una endimoniada màquina elèctrica feta per ell mateix; i t’adones que els punts o dibuixets són cada cop més maldestres, fets sense cura, amb poc amor, només per uns quants cèntims. Tanmateix unes dones em van poder explicar que foren les seves àvies o una dona experta del poble qui, amb agulles de cosir lligades, els hi va fer els tatuatges a casa seva. Diuen que els curen amb tamariu en pols i oli.
Meravellós poble de dones insondables, fortes, elegants.
