Tunísia

TunísiaTunísia és un petit país del nord d’ Àfrica, fronterer amb Algèria a l’oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya els seus 1.300 kilòmetres de costes. La capital és la ciutat de Tunis. És un estat musulmà de 10.5 milions d’habitants.

  • Tunísia
 
Tunísia suposà el meu primer encontre amb el tatuatge tradicional.

Va ser aquí on s’obrí de molt endins un profund respecte i la necessitat de conèixer i estimar altres cultures, altres tatuatges.

Les dones creuaven ràpides per carrers estrets . . . aquelles dones colrades pel sol, embolcallades en grans teles mostraven els seus petits i suaus tatuatges facials, alhora amb orgull i estranyesa. N’hi va haver prou per a sentir amb intensitat la connexió entre pells. I això començà allà, a Douz, compartint el dinar i el riure; ja mai més hi hauria aturador en cercar les nostres mirades de dona a dona, de complicitat, de sofriment i saviesa, de compartir tatuatges i segles de vida.

Els seus tatuatges són relativament petits i sempre de formes geomètriques. És fa difícil d’endevinar la forma original del dibuix, degut al pas dels anys i sobretot el mètode utilitzat per tatuar: primer fan la ferida amb espines d’arbust però prefereixen les espines de roses i despès freguen la tinta sobre la ferida oberta fent que prengués un to grisós fosc, amb línies poc definides. No tenien per costum de repassar-se els tatuatges, això fa que moltes vegades, amb el pas del temps, només se’n pugui apreciar una taca tènue.

Tunísia

L’encarregada de fer els tatuatges era la mare, o l’avia, també podia ser algú preuat per la família. Només néixer es feien els primers petits tatuatges molt a prop dels orificis de la boca o del nas. Llocs importants que comuniquen l’interior amb l’exterior i per on es creia que els mals esperits s’endinsaven i enverinaven els infants fins la mort. El segon tatuatge es portava a terme quan la nena es feia dona i podia ser al front, a la barbeta o a les mans: ara eren més grans i elaborats. En alguna foto antiga he vist preciosos tatuatges al costat del melic. Com ja he comentat anteriorment, no els repassaven mai, fet que fa que de tant suaus en puguin passar desapercebuts.

En l’actualitat és fa difícil de veure dones tatuades de menys de 50 anys: evidentment els tatuatges són anteriors a l’arribada de la religió musulmana. Quant aquesta gent eren animistes i les seves creences romanien més a prop de la natura, el tatuatge era apreciat i valorat.

Tunísia

Les fotos que veieu són de dones de Douz i Chibika. De fet, era difícil d’apropar-s´hi, però si aconseguies fer amistat amb el cap familiar, t’obrien les portes de casa seva. Cases sempre plenes de dones enfeinades i agradables que es delien per saber. Sempre disposades a convidar-te a fruir de la seva llar i dels seus aliments, i la complicitat era ràpida. Els homes amb qui vaig poder tenir contacte no duien tatuatges.

Les fotos monocromes són del llibre Femmes d’Afrique du Nord: Cartes postales (1885-1930). En una de les tres postals hi apareix una mà tatuada del tot. Mai més no he aconseguit de poder veure personalment una cosa tan preciosa.

TunísiaFemmes d’Afrique du Nord: Cartes postales (1885-1930)