El regne de Tailàndia tradicionalment conegut com Sian. És un estat que limita amb Laos, Cambodja, Malàisia i Myanmar. La capital de l’estat és Bangkok. Té aproximadament 66.500.000 habitants. El 95% de la població són budistes i menys d’un 5% musulmans.
Supongo que mi experiencia como diseñadora gráfica, hizo crecer mi fascinación por esos tatuajes asiáticos, simples, sin color, muy gráficos, llenos de espiritualidad . . . y me llevaron a recorrer un largo camino en busca de su esencia. Los tatuajes me trajeron a este, sin duda alguna, fascinante país del sureste asiático, Tailandia.
Color taronja safrà, perfum d’encens barrejat amb el suau olor de lotus de l’interior dels temples. Suor lliscant suaument per tota la pell, gotes que recorren i modelen el teu cos. La pell és la frontera entre tu i el món, en aquesta sensible i fina línia és on els tailandesos graven els seus desitjos, les seves pregàries, és el més a prop de l’ànima que es pot arribar.
No tenia notícies sobre el lloc de Tailàndia on es feien aquests tatuatges, o si podria assistir a la seva realització. La meva única informació era que tatuaven en alguns temples budistes, però on es trobaven? En aquest país hi ha milers i milers de temples, l’altra gran dubte residia en el fet de ser dona: se suposa que els monjos budistes no poden tocar-nos, i això sens dubte m’ho posava més difícil.
Des de Catalunya vaig preguntar a amics tatuadors, vaig buscar també per internet, no trobava res concret. Tenia un nom, el de Wat Bang Phae, però no hi havia ningú que pogués dir-me on vivia, quina direcció prendre o a on anar.
En una revista francesa vaig llegir una vegada que un interessant tatuador, anomenat Jimmy Wong, vivia a Bangkok, vaig buscar fins a trobar el seu telèfon i vaig pensar que podria ajudar-me.
Vaig partir amb el seu telèfon a la butxaca, a la recerca d’aquests fascinants tatuatges gràfics…
Ja a Tailàndia, des d’Ayutayá, la veu de Jimmy Wong em va arribar entretallada per telèfon. Efectivament tenia el seu estudi a Bangkok, em va donar la seva adreça i el seu peculiar horari de treball, a partir de les 22 h. fins a la matinada, podríem visitar-lo quan volguéssim, ell hi estaria encantat.
Va ser com un àngel en la meva vida, em va obrir les portes del tatuatge tradicional tailandés; Jimmy Wong és una magnífica persona, sempre amb un somriure que li il·lumina la cara, li agrada transmetre i ensenyar, estima i coneix bé la seva cultura.
Diu una llegenda que Lisu: un monjo ermità oriünd de Birmània, va ser qui va portar a Tailàndia la ciència del tatuatge sacre. Aquests tatuatges són considerats com talismans que transmeten energia i protecció. La seva estructura abstracta està formada de caràcters antics i de figures esquemàtiques com el tigre o el mico. Cada tatuatge té un valor, una força diferent, el seu poder el determina el dibuix i el lloc del cos on es troba, gairebé tots els tatuatges estan realitzats de la cintura cap amunt, la part més pura del cos. Les formes d’aquests antics tatuatges es remunten per sobre de 700 anys.
En alguns temples budistes disseminats per tot el país es practica efectivament el tatuatge tradicional, però és en el gran temple de Wat Bang Phae on s’acull la major quantitat de monjos tatuadors, està format per un conjunt de temples, la majoria d’ells petits, disseminats en un recinte pla, decorats amb intensos colors, amb belles teulades pintades i construïdes amb fusta de teca, a l’estil tailandès. Per entrar-hi s’ha de pujar sempre unes escales i deixar enrere les sabates.
L’energia que emana d’aquests temples es veu reflectida en el riu que passa a prop, diuen els seus habitants, que en aquest tram és ple de grans peixos…
Els interiors són amplis, amb moltíssims altars plens de Budes i ofrenes. Els que es van a tatuar ofereixen en una safata ofrenes molt variades, flors de lotus, un paquet de tabac, encens, fruita, unes monedes; cada persona ofereix el que vol o pot pel seu tatuatge.
Jimmy Wong va ser rebut com un amic. El gran somriure del mestre tatuador ens va donar la benvinguda; els seus tatuatges, els meus tatuatges, ens fan sentir còmplices. Amb un senyal, des del fons de la sala, el monjo tatuador m’indica que m’acosti, i em fa seure just al seu costat, molt a prop. Luan Pi Pan, és el seu nom, està assegut sobre d’un gran coixí ataronjat. Com un Déu, em mira i somriu. Em sento sobre les cames i, com a signe de respecte, el seu cap sempre a d’estar per sobre el meu, mira amb deteniment els meus tatuatges i m’ensenya els seus, un per un, em fa notar com n´està d´orgullós d’un en particular, és puja el vestit, i me’l mostra, és la figura d’un gran tigre a color tatuat a màquina, just a sobre de la cuixa esquerra.
Torna a agafar els seus instruments de tatuatge, el seu somriure desapareix i la seva cara pren una expressió de gravetat, de concentració, tots callen o murmuren en veu baixa. Tatua movent la vara amb una agilitat sorprenent, la seva destresa és increïble, el tatuatge sorgeix com si ja estigués escrit, suaument, amb poca ferida, només fregant la peu, es percep el silenci … que lluny està tot de les nostres sorolloses màquines.
La persona que està tatuant resa, molt concentrada, la seva postura és de respecte, de genolls i amb el cap inclinat lleugerament cap endavant. El seu tatuatge es troba a la part superior de l’esquena, està format per caràcters que resen mantres, escriptures molt antigues conegudes només per erudits o monjos.
El seu instrument per tatuar és una llarga vara de metall d’uns 60 a 70 centímetres, acabada en punta semblant a una ploma estilogràfica. En el tatuatge no hi ha línies ni colors ni ombres, són petits punts tatuats un darrere l’altre, molt junts, que en cicatritzar s’expandeixen i s’ajunten, aconseguint així la definició del dibuix i aquesta especial i preciosa textura final.
Un tatuador té moltes vares, utilitzant una per a cada persona, al final del dia es netegen i desinfecten per poder tornar a ser usades en properes sessions.
Abans de començar el tatuatge es fa un ràpid esbós sobre la pell, i si el que es vol és un dibuix, s’utilitzen uns blocs tallats de fusta, molt antics, preciosos. S’unta el relleu amb oli de càmfora i es passa una flama per cremar l’oli, quedant una fina capa de carbonet sobre el dibuix. Es pressiona la matriu sobre de la pell i apareix la figura dibuixada. Actualment també s’utilitzen dibuixos nous amb tampons grans de goma molt semblants als tampons que usaven les nostres empreses per posar la data o el logotip.
La tinta que ara s’utilitza és tinta xinesa, però antigament es feia en els temples amb molt variats ingredients, diuen que la serp era un d’ells.
L’oli de sèsam s’utilitza com a tinta quan no es desitja que el tatuatge quedi dibuixat en el cos, la importància resideix en el dolor, en el desig, en els sentiments.
El monjo tatuador subjecta la vara amb les dues mans i la mou amb diligència, és ajudat per dos persones que estiren de la pell, alhora s’estableix un cercle entre ells que transmet energia per poder suportar el dolor. Les sessions solen durar una hora per persona, els tatuats es van alternant, reben i ajuden.
Per a mi era estrany veure aquelles persones amb el tatuatge sagnant esperant hores que se’ls acabi el tattoo, sense presses, gaudint de la llarga cerimònia del seu tatuatge.
Crec que només hi vaig veure una dona; la dona pot ser tatuada per un monjo budista però entre la mà d’aquest i la seva pell es posa un mocador, evitant així el contacte directe. És corrent que les dones prefereixin que els seus tatuatges no siguin realitzats amb tinta sinó amb oli de sèsam que els fa invisibles als nostres ulls.
Dins del recinte, al pati i a l’interior del temple vagabundejaven nombrosos gossos, mandrosos i silenciosos entre les persones: ningú ens en feia cas. Al cap d’algunes hores em vaig moure silenciosament, volia observar que succeïa en els altres temples, però res més creuar el llindar, en una petita i estreta sala, es repetia la mateixa escena: un monjo tatuant, gent ajudant i esperant, alguns gossos .., però alguna cosa passava, em vaig acostar i vaig quedar paralitzada recolzada contra la paret sense moure´m, amb la respiració tallada. La persona que s’estava tatuant havia entrat en un procés d’exaltació, es movia compulsivament, emetia uns crits muts…, però a la sala ningú s’alterava, el monjo va posar les mans sobre del seu pit i va esperar que es tranquil·litzés i recuperés el seva normalitat, després va tornar a reprendre el tatuatge. No sé molt bé el que vaig veure, no sé el que va passar, però per a ells és la manifestació de l’energia del tatuatge quan entra dins del nostre cos.
En acabar un tatuatge, el monjo neteja molt poc a poc i delicadament la sang i la tinta sobrant, mentre resa xiuxiuejant un mantra, cada monjo té el seu, és secret li va ser transmès el seu mestre per poder fer de mediador entre el tatuat i l’esperit. Amb aquestes pregàries la cerimònia es dóna per acabada.
Es creu que el tatuatge ha adquirit la força i la protecció que la persona necessita o desitjava. En tota la sala regne el silenci, llisca un aire místic, de devoció i de recolliment.
Els temples budistes de Tailàndia són essencialment un lloc de trobada. Estan elevats del sòl, amb una sola planta i construïts de fusta, totalment oberts a l’exterior, amb grans portes i finestres per on entra l’aire i la llum amb un tènue olor d’encens i flors. L’espai que es crea és sensible, tot hi flueix, la gent viu al temple, entra i surt, riu, dorm, descansa, viu.
Ens acomiadem amb un somriure, igual que com havíem arribat. A Luan Pi Pan se’l veia cansat, cada dia tatua més de vuit hores; el mòbil li havia sonat diverses vegades com a qualsevol tatuador occidental.
Les seves formes i dibuixos no estan a la pell sinó a l’ànima, el tatuatge sacre segueix, sens dubte, latent i amb força en aquest fascinant país.
Força i protecció a tots.
Jimmy Wong, m’ha convidat per a un proper viatge: la visita a un altre temple budista on la màgia resideix a introduir unes petites peces cilíndriques d’or dins de la pell, el monjo fa les seves pregàries mentre introdueix amb un precís i ràpid cop la peça dins del teu cos, rebent així l’energia.
Fascinant. Però això serà un altre viatge…