Mèxic, que en nàhuatl, llengua parlada per un gran nombre de grups ètnics mesoamericans, significa “el melic de la lluna”, és un país de l’Amèrica del Nord. Estat molt extens, amb una superfície propera als 2 milions de km ², i amb una població de 117 milions de persones. La seva capital és la immensa urbs, Mèxic D.F. poblada per 21 milions d’habitants. La llengua oficial és l’espanyol, incorporat a la cultura mexicana després de gairebé 300 anys de dominació espanyola.
Mèxic, Mèxic, Mèxic. . . és vida.
Tot és color, música, cultura, rialles, ball, alegria, m’agradaria viure en aquest país que desprèn una energia i una força tan positiva i energètica que no perceps fins que no estàs realment trepitjant la seva terra, respirant el seu aire calent.
És el meu país.
Aquesta gran civilització és la Mesoamèrica, anomenada cultura maia per molts, un terme molt genèric que no s’ajusta a la globalitat de les cultures que la integren: maies, olmeques, asteques, tolteques, mixteques, huastecs, etc. Només cal veure les seves grans construccions, les seves grans ciutats, palaus, carreteres, observatoris astrològics i els seus centres cerimonials per adonar-se de la grandiositat d´aquesta civilització avançada a la seva època. Destacar també el seu fi treball en or i plata, les seves joies i ornaments que també eren d’una gran qualitat artística.
Però va ser amb l’arribada dels conqueridors espanyols, entre el 1519 i el 1521, que va començar la decadència i la ruptura total amb la seva cultura. La conquesta duta per Hérnan Cortés i els seus homes, va ser bàrbara, menyspreant i degradant per aquesta civilització, que res no pot justificar els actes duts a terme per els colonitzadors espanyols. Van arrasar tot el què van trobar: terres, ciutat, pobles i cultura; insensibles i salvatges anaven darrere de l’or i la conquesta, tot ho van destrossar, fins i tot a ells mateixos.
Gran quantitat de magnífiques escultures mostren com aquests avantpassats mesoamèricans utilitzaven per comunicar-se i adornar-se, les modificacions corporals com el tatuatge, l’escarificació o el piercing: narigueras, bezotes, orejeras.
Per realitzar aquestes joies-piercings utilitzaven una gran varietat de materials com l’obsidiana negra o vermella, l’or, la turqueses, la ceràmica, el cristall de roca, les jadeïtes i eren portats, sobretot, per les classes superiors, els caps, xamans i els guerrers, realçant, encara més, el seu estatus social.
Parlarem ara dels seus fascinants i espectaculars piercings i modificacions:
– Les incrustacions a les dents molt decoratives. En nombrosos museus vaig poder apreciar dentadures amb petites incrustacions a les dents de pedres precioses i sobretot de jade. No només això, sinó que a vegades les dents també estaven modificades, estaven afinades.
– Las orejeras, són un dels trets distintius de les cultures mesoamericanes. Son grans arrecades que com més grosses les portaven més alt era el seu rang social. Aquests piercings-arrecades serien equivalents a les nostres actuals dilatacions, que tracten d’eixamplar progressivament el lòbul de l’orella a partir d’uns cèrcols de diferents mides que es van canviant cada vegada mes grans per augmentant-ne progressivament la mida, fins arribar a la mesura desitjada.
– Els bezotes, per a mi son les peces més estranyes i elegants de totes. Són piercings labials, es posaven sota el llavi i podien arribar a assolir 2cm de diàmetre i uns 10cm de llargada! Eren realment joies molt ben treballades i que amb regularitat adoptaven formes d’animals, sobretot de caps d’ocells i d’àguiles i eren portats majoritàriament pels guerrers del poblat.
Per a aquestes societats prehispàniques, el bezote era una peça molt important que concedia dignitat a qui la posseïa. Només la podia exhibir l’home que havia demostrat envers el seu poble lleialtat, coratge, noblesa. . . Era un piercing que havia de guanyar-se. Aquesta dignitat que els atorgava el bezote, els era arrabassada quan eren capturats pels seus rivals. Quan això succeïa, se’ls hi arrencava, de manera que aquests guerrers quedaven amb un forat sota del llavi per on perdien constantment saliva. Un símbol de màxima vergonya que els humiliava davant dels altres com a perdedors.
– Les narigueras. Es perforaven el sèptun nasal i uns grans piercings els penjaven del nas; en els governants la peça podia tenir grans dimensions i gaire bé sempre era d’or. Els arribava a cobrir tota la boca.
– Els forats a la llengua es realitzaven en el transcurs d’unes cerimònies de gran durada. Els xamans els hi foradaven la llengua i passaven per la ferida llargues cordes. Aquestes modificacions no eren permanents.
– Les deformacions cranials. Nombrosos cranis en tots els museus del país indicaven que va ser un costum molt estès en les cultures mesoamericanes. Es feia per diferenciar a un grup social d’un altre o amb fins rituals. Es començava a fer en els primers mesos o anys de vida, ja que el crani podia ser fàcilment modelat. Usaven diferents tècniques per aconseguir-ho, amb embenats compressius o taules de fustes que estrenyien el voltant del cap.
– Els ulls guenyos (estrabisme). Molt estrany costum!! . Feien guenyos als nens nobles. Per aconseguir-ho els hi lligaven al cap un cordó amb una figureta en l’extrem que els queia davant dels ulls, amb anys de mirar-la, anant forçant la vista s’aconseguia una mirada molt especial.
Somric, sempre m’imagino un home maia, alt, guapo, moreno, mirada penetrant, cabell negre i llarg, amb forts pits nus. . .
Però he d’integrar dins aquesta imatge perfecta, tatuatges, escarificacions, orelles allargades, ulls guenyos, piercing al nas, dents llimades i un gran bezote sota del llavi. . . Em segueixen agradant em semblen interessants i molt excitants.