La República del Camerun es troba en plena Àfrica central. Es tracta d´un país amb una gran riquesa paisatgística i natural. Governada des de la seva capital, Yaundé, aquest país africà compte amb una població de 20 milions de persones i té l´anglès i el francès, com idiomes cooficials. Antiga colònia, primer alemanya i posteriorment anglesa i francesa, funciona como país independent des de fa gairebé 53 anys.
Habiten el país més de dos-cents grups ètnics i lingüístics diferents, fet que dona forma a un país multicultural i ric en tots los sentits. La seva economia se sosté principalment gracies a la agricultura (cafè, cacau, cotó, cautxú) i el bestiar, i també per les seves exportacions comercials, com les del petroli, la fusta, el cacau i l´alumini.
Per dur a terme aquesta aventura per el Camerun vaig comptar amb la companyia de l´antropòleg Joan Riera, excepcional coneixedor del món de las modificacions africanes, que a l´hora em va fer de guia i que em va permetre contactar d´una manera molt especial amb aquests pobles.
Vaig arribar a Yaundé a mitja nit, tot a l´África es tan misteriós, tan torbador, la ciutat feia basarda; quan va començavar a clarejar tot era viu, centenars de persones es movien per la gran estació, vam agafar un tren en direcció al nord, cap a Ngaonderé.
El nostre destí era el lamidat de Poli, una regió “independent”. Però el meu interès i la meva fascinació era la de poder apreciar els magnífics tatuatges-escarificacions de la ètnia Mbororo i també de la interesant ètnia Koma.
Vam fer servir diversos medis de transport fins arribar al petitíssim poblat de Luga, habitat per els Koma, a tocar de la frontera nigeriana. És un de los últims pobles animistes que conserven els seus costums ancestrals i viuen en total equilibri amb el medi natural. El seu vestuari està basat en només fulles d´arbre. Aquest poble va ser batejat durant un temps com el “poble perdut”, degut a la seva llarga diàspora a la recerca de noves terres on assentar-se. Finalment, van raure als costeruts cingles de l´Alantika, un entorn preciós; aferrant-se al seu modus de vida tradicional.
El retorn a Poli va ser llarg i complicat. Vam visitar assentaments Mbroros, dormint i menjant amb ells. Vull i haig de parlar de les dones. Dels seus vestits fets amb robes de colors intensos amb guarniments brillants, guapíssimes, elegants, segures, treballadores, els seus ulls són impressionants gairebé tant com els seus tatuatges, el seus rostres i pits estan completament acariciats por boniques cicatrius geomètriques.
Son grans conservadores de les seves tradicions. Aquests pobles, en ser nòmades, circulen constantment per el territori, fet que els permet mantenir-se allunyats del focus continus de la repressió de les autoritats, convertint-se així en els millors conservadors del tatuatge tradicional.
Poli, lloc fascinant, on vam tenir la sort de poder assistir a una festa-festeig; van arribar moltes dones i homes Mbororo de pobles llunyans, molt tímids però mudats, vestien acolorides i brillants robes ornamentades amb un gran nombre de botons de nacre i portaven bonics i senzills ornaments al coll, a les orelles al nas als canyes, etc. Les nenes-dones eren molt joves, menudes, primetes i cobrien el seu cap amb sumptuós mocador de colors. La seva pell fosca mostrava les magnifiques escarificacions i el seu llavi inferior estava tatuat en negre sòlid, es feia estrany i alhora era pertorbador.
Els joves que les festejaven ballaven frenètics i s’apropaven a elles fixant les seves mirades. Encara que no eren homes virils, ans el contrari! Ho feien totalment transvestits, eren joves amb aparença de dona que cercaven la aprovació i l´apropament a les dones. Portaven a les cames molts i grans sonalls de ferro, molt pesats, que durant hores els feien sonar per el festeig, cansats i suats fins a l´esgotament. També ells lluïen escarificacions menors, però no per això, menys boniques.
Vam continuar el nostre viatge cap a Pitou i des de allà vam visitar el pobles de muntanya de la ètnia Fali i, dins d´aquests, els Ram, on queda l´última generació antropòfaga. . . fascinant!
Vaig trobar a nombroses dones grans que duien un forat sota el llavi, fet que donava constància de la utilització de grans piercings, però malauradament se n´ha perdut la tradició. Aquests piercings eren rodons i podien ser de fins a 5 centímetres de diàmetre, eren fets de pedra blanca de riu o d´ivori. Vaig tenir la sort de poder veure´n alguns relativament petits que encara feien servir les dones grans. Una d´elles, molt gran i entranyable, va treure d´una capseta, un tresor, el seu tresor! eren les seves joies, que ja no feia servir, i em va mostrar alguns dels seus antics piercings, enormes, blancs, ben polits.
La historia es va perdent i penso que tant África com nosaltres, el món, ens anem empobrint, ens anem desprenent de la nostra particular identitat.
Durant el viatge, vaig anar veient algunes dones Fali que lluïen petites dilatacions nasals, unes perforacions en la part superior del nas que porten o bé en un costat o a tots dos .
Molt lluny, a l´Índia, a l´estat de Aruchal Prades, les dones Apatani porten encara avui unes dilatacions nassals semblants, però de dimensions molt superiors; quina connexió pot haver-hi entre aquests pobles?. . . sense explicació, sense raons. . . sovint et trobes tribus molt allunyades les unes de les altres, o bé per mars o per continents que estant duent a terme les mateixes tradicions i ritus, sense que mai hagin tingut cap contacte. Penso, percebo i m´emociona la connexió tan propera entre els homes. Un fil comú ens uneix a tots, quan somrius i et somriuen la complicitat es posa en evidència i et fa sentir intensament feliç, pertanys a un mateix món, al mateix món espiritual i és allà on ens trobarem tots en un de sol.
I. . . finalment arribem a territori Baka, era la meva gran il·lusió, poder conèixer i compartir una mica de la meva vida amb la seva, són un poble extraordinari.
Els pigmeus Baka pertanyen a les tribus pigmees que viuen en la Reserva Dja, a les selves sud-orientals del Camerun. Malgrat ser una tribu nòmada, cada cop més esdevenen sedentaris degut a la desforestació de les selves cameruneses, que van reduint el seu territori. Viuen en cabanes fetes amb fulles i branques a les que anomenen mongulu. El viatge és difícil, pesat i llarg. Vam arribar en bus fins al poble de Somalomo i des d´allà vam anar caminant fins a un petit assentament.
Viuen al ben mig de la selva profunda i en total harmonia amb la natura. Els seus vestits són molt especials, una faldilla feta de tires de palmera, iguals per a tots: nens, adolescents, persones grans i evidentment tant per homes com per a dones. Sense sabates, sense collarets, sense cap guarniment. . . Una cosa si que vaig observar el cap del grup duia un estrany barret de pell d´animal.
Són un poble principalment de caçadors i de recol·lectors, no cultiven!. No són agricultors sinó que mengen del que la selva els abasteix. Mantenen a més a més relacions d´intercanvi comercial amb els bantús.
El poble Baka respira aquesta profunda connexió amb el medi que els envolcalla; amb la mateixa mare selva. És en aquesta frondositat on han crescut i d´on s´han alimentat durant generacions, una selva que veneren i protegeixen.
Però la salvatge desforestació actual de la selva està provocant greus problemes a l´hora de trobar aliments. L´estat camerunès, a més a més, està duent a terme un projecte de destrucció d´aquest poble portant les tribus a zones “ civilitzades” en espais que els són cedits especialment i que els permet així tenir-los controlats. D´aquesta manera, evitant que estiguin dins la selva, no els causen problemes per dur a terme el seu projecte de desforestació.
Pigmeu és un terme que, amb el temps, ha anat agafant unes clares connotacions negatives. Durant el meu viatge, ho vaig poder copsar, especialment quan veia el menysteniment amb el que eren tractats quan sortien de la selva i s´apropaven, per alguna necessitat, als poblats veïns.
Fent camí cap a Somalomo vaig trobar alguns pobles bakas ja “civilitzats”, els vaig visitar i vaig poder parlar-hi. . . Intento descriure el que vaig percebre. . . Una gran tristor. . . Un gran desarrelament, un no saber qui sóc . . . Vaig percebre amb tots els sentits com un poble s´estava diluint, tenint-ne a més a més la certesa de que mai es podria recuperar.
Les seves mirades mortes, els seus somriures apagats, l´actitud avorrida, absents, enfonsats en el fang que aquells dies de pluja ho engolia tot. La roba bruta i esquinçada regalada pels generosos homes blancs i les seves cases-barraques impersonals i fredes. Però havien d´estar feliços i agraïts ja que eren atesos un cop per setmana (o potser un cop al mes) per un metge i ens van dir que també tenien un mestre que no vam veure. Aquí comença una gran polèmica.
Però els Baka que jo recordo, encara que tots estimo, son los Baka lliures amb la seva ancestral manera de viure.
De lluny vam sentir els tambors, sabien que estàvem apropant-nos. Ens van rebre cantant i la canalla se´ns va literalment enganxar, nens plens de somriures, d’alegria, t´acariciaven, t´agafaven de la mà o de la cintura i jugaven amb els nostres cabells llargs. No es van separar de nosaltres fins al final de l´expedició i no era per falta d´afecte, ens vam adonar que es comportaven igual amb la resta dels membres del seu poble, sempre al costat dels grans jugant i rient. Els vam oferir alguns presents com agraïment per haver-nos rebut a casa seva. Els vam portar mel, els agradava tant!
De seguida van aparèixer cadascun amb una fulla gran en forma de contenidor, el poble es va convertir en una festa, la festa de la mel. . . Com llepaven i reien!. També els agradaven molt les nostres cigarretes, només n´havies de treure una i ja tenies tots els homes al voltant, fumàvem plegats, en complicitat, amb un plaer!
Era fabulós estar allà, amb tota aquella energia pura que et contagiava…
Per la tarda tornaven de caçar i de recol·lectar plantes i fruites i el poblat s´animava, començaven a preparar els aliments, parlaven entre ells molt animadament explicant-se histories que dedueixo molt interessants només de veure amb quina atenció s’escoltaven i per com intervenien. . . em preguntava: què s´explicaran amb tanta passió un dia rere un altre ? No ho sé, però us puc dir que era molt bell veure´ls i escoltar-los.
Va ser especialment interessant poder assistir, gracies al meu amic Joan Riera, a una cerimònia de modificació dental i a un ritual de petites escarificacions.
Un dels costums més atraient per mi dels Baka és la que consisteix en llimar en punta les dents del davant. És una pràctica comú tant en els homes com en les dones i s´acostuma a fer en l´adolescència. Tenen una destresa increïble, d´un sol cop, sec i contundent, són capaços d’esbiaixar una peça dental deixant-la punxeguda i fina. Segons vam poder contrastar amb la gent del poblat, les raons d´aquesta pràctica estan relacionades amb la estètica i la higiene….
Res hi tenen a veure algunes de les raons que hem sentit com les que diuen que és per millorar la mossegada al menjar carns dures de caça.
Després del llimat, l’adoslescent Baka llueix una ampli somriure proba del seu valor i de la pertinença al grup, fet molt rellevant dins d´aquesta societat tribal.
Les escarificacions són bàsicament incisions que es realitzen sobre la pell, i alguns cops s´unten amb cendra, que la pell absorveix deixant unes cicatrius d´un color grisos. La escarificació és una tècnica molt propera al tatuatge, que és utilitzada per les poblacions de raça negra per realçar-ne els dibuixos. És una forma molt usada per les ètnies cameruneses como la Mbororo.
Tres van ser els adolescents escollits per el ritus, estaven contents i orgullosos. Al mig del poblat van escampar per terra un munt de fulles de gran tamany, com si es tractés d´una gran catifa verda. Van començar a sonar els càntics i els balls, percebíem el nerviosisme i la cerimònia va començar: va ser curta i intensa, es notava por als seus rostres i alegria a l’acabar.
Per què tatuar-se, per què fer-se doloroses escarificacions, per què foradar-se el nas o els llavis. . .? l’ésser humà a tots els racons del món modifica el seu cos, per què? Seria llarg el debat, això em fa pensar en un text, unes paraules del famós antropòleg Lévi-Strauss en el seu llibre Tristos Tròpics on diu: “calia anar pintat per ser home; aquell que roman en estat natural no es distingeix de la bèstia”.
Em va commoure el seu amor i respecte per tot el que els embolcalla.
Els seus jocs amb els nens.
Recordaré per sempre les seves rialles.
